SIMBOLISME I ART
Federico González

Temple de les Inscripcions a Palenque
Temple de les Inscripcions
Palenque
4. ART, SÍMBOL I MITE A LES CULTURES TRADICIONALS
 
Per a un home tradicional o arcaic, tot és sagrat, i l'univers, un joc perenne de relacions misterioses i simbòliques posseïdores de significats evidents. Viu en una sorpresa perpètua i, alhora, es troba perfectament integrat al seu ambient i participa constantment dels efluvis del cel i de la terra. És aleshores un mediador i com a tal troba el seu lloc en el món, la qual cosa es correspon amb la seva verticalitat. Per això ha de reproduir aquests misteris imitant el gran gest creador d'un constructor original, fecundant així la possibilitat d'una cultura. Així mateix, la naturalesa i tot allò que és manifestat, en especial els animals, participen d'aquesta mediació puix són símbols d'uns altres móns secrets dels quals aquest només n'és un reflex. 

L'analogia estableix lleis de correspondència entre el macro i el microcosmos, entre l'univers i l'home, entre el visible i l'invisible, l'aparent i el real, allò que passa i allò que és etern, el natural i el sobrenatural, dues cares d'una mateixa medalla que els pobles primitius i/o arcaics no distingeixen de manera limitada o excessivament diferenciada. El símbol és el revelador d'aquestes correspondències i alhora el vehicle capaç de relligar-les. Per tant, el símbol es fonamenta en les lleis de l'analogia i en les correspondències naturals entre la totalitat dels éssers, els fenòmens i les coses; simpaties i rebuigs que tots els pobles han conegut; energies que s'agrupen en conjunts que alhora es relacionen amb uns altres i aquests amb uns tercers de forma indefinida, formant cadenes i generant codis simbòlics que obeeixen a aquest mateix tipus d'estructures (com la mitologia de tots els pobles) i que conformen la pròpia cosmovisió derivada d'una Cosmogonia Perenne, d'un model universal vàlid per a qualsevol temps i qualsevol lloc. Això és així encara que adopti formes adequades a circumstàncies i llocs diversos segons pot comprovar qualsevol investigador que s'ocupi de la simbòlica, o l'estudiós de l'antropologia o de la sociologia, perquè aquesta possibilitat de generar codis simbòlics (els quals abasten la totalitat de la manera de l'ésser d'una societat tradicional) és inherent a l'home mateix, donat que ell és un univers en petit, i com a tal, té la possibilitat de recrear les lleis còsmiques i gestar d'aquesta manera les cultures particulars dels innombrables pobles.  

Un autèntic símbol, però, no és únicament un mer signe capaç de ser l'intermediari entre una imatge i un concepte a nivell psicològic, sociològic o horitzontal, sinó la realitat manifestada d'un procés vertical en el que ell constitueix per se el significat i el significant, perquè és el revelador a escala humana dels secrets d'una Superestructura sempre present, imatge de la Ment Divina que ordena permanentment relacions i analogies que originen el món percebut pels sentits i les lleis i mecanismes mentals dels humans, els quals estan signats per una dualitat que han de transcendir. Aquesta necessitat de neutralitzar oposats per conèixer l'ordre còsmic o model universal i inserir-s'hi conscientment s'obté, doncs, a través del símbol, el qual, en conjugar al seu cos de manera unitària l'expressió coneguda amb l'origen desconegut, allò que ell manifesta i alhora l'emanació de la immanifestació que li ha donat la seva pròpia forma, la seva identitat, fa concreta tota la possibilitat de Coneixement, és a dir d'ésser, i es constitueix d'aquesta manera en l'element imprescindible per sintetitzar qualsevol realitat o veritat, començant per la necessitat de la seva mediació, permanentment capaç de revelar allò supranatural mitjançant el desplegament de totes les potencialitats de la naturalesa, les quals no són més que factors del que és suprahumà en l'ésser particular, l'afirmació d'una negació, o més ben dit, una negació afirmada. D'altra banda, no s'ha d'oblidar que els símbols, com els mites, no s'han de considerar de forma individual sinó en relació amb uns altres símbols i mites amb els quals es vinculen formant conjunts o estructures que, d'una banda, són arquetípiques, és a dir, inamovibles, i alhora mòbils, com llurs projeccions en l'espai-temps i llur adequació a les diferents geografies i circumstàncies històriques. 

La cultura és un joc de símbols, una simbòlica de la qual participa no solament el cos social, o individual, sinó que a més constitueix l'origen del pensament, de les estructures i de les imatges dels processos mentals de la tribu o de la persona. Per això, tota cultura històrica és necessàriament "mítica" en els seus orígens, és a dir, atemporal, quan encara no ha generat els seus prototips simbòlics i el propi mite encara no ha fixat de manera exemplar els paràmetres culturals derivats de la seva potència i extrets del Coneixement d'una Cosmogonia revelada pels símbols universals, als quals es tracta d'interpretar i traduir a un llenguatge que s'adapti a les necessitats, imatges i vivències d'un poble o d'un individu. 

També hem de tenir en compte el caràcter iniciàtic del símbol i del mite com a transmissors del Coneixement, els seus poders transformadors i generatius, la seva realitat metafísica i màgica, és a dir, actuant, i per tant, la veneració popular que sempre els acompanya o, com a mínim, els ha acompanyat. 

El ritu és el mite en acció i els elements que utilitza, sonors, visuals o gestuals, són simbòlics. El ritu dramatitza el mite a través del símbols. Per tant, com hem manifestat en altres ocasions, hi ha una unitat entre símbol, mite i ritu. El gest, la paraula i la forma actualitzen els mites permetent-ne l'encarnació. Per als pobles tradicionals, aquestes tres expressions de l'home feien efectiu permanentment el món, regenerant-lo i permetent el seu normal desenvolupament gràcies a la repetició. Una de les diferències entre una societat sagrada i una de profana és que en aquesta última pràcticament han desaparegut tant els símbols com els ritus i els mites o se'ls ignora, o pitjor encara, se n'ha tergiversat el significat adulterant-lo i confonent-lo amb l'al·legoria, l'emblema i també amb la mera convenció. En el cas particular dels mites, caldria afegir que el col·lectiu oficialista els qualifica de ficcions o de mentides, la qual cosa és paradoxal si es pensa que per a les cultures tradicionals els mites expressen tota la veritat i constitueixen la realitat. S'hauria de dir també que el do de la profecia o la visió, ben conegut per totes les societats "primitives" en general, és considerat avui dia com pura xerrameca o, si més no, com una cosa de caire molt dubtós. 

Que se'ns permeti d'insistir: a les societats tradicionals, com ho fou per exemple la civilització maia, tot és simbòlic. La vida és un ritu perenne que es verifica en totes les labors quotidianes i de manera constant. Qualsevol acció, i fins i tot qualsevol pensament, estan signats per la presència d'allò que és significatiu, màgic i transcendent perquè tot succeeix en plans diversos de la realitat, i per tant, també al món de l'ocult, de l'invisible. Per a aquests pobles, l'art, o el que ara anomenem arts, són uns gestos naturals que repeteixen i recreen el cosmos un cop i un altre a través de símbols precisos efectuats de manera ritual, concebuts, o més ben dit, revelats als homes amb aquesta finalitat mitjançant una inspiració llegada a llurs avantpassats per tal d'organitzar la seva vida d'acord amb la voluntat divina. El creador de totes aquestes estructures culturals, les quals no fan una altra cosa que imitar les coses del cel, és l'executor de l'obra, l'home veritable, el cap, qui governa o produeix amb art. Com es veu, aquesta forma d'encarar els fets és diametralment oposada a la que nosaltres, els contemporanis, acostumem a considerar respecte al creador i a l'art. L'artesà tradicional repeteix de forma ritual les idees de la seva cosmovisió que són perfectament clares per a ell, les plasma, és a dir, les genera, repetint d'aquesta manera el gest creatiu primigeni de l'Ésser Universal. En aquest sentit és un individu que extreu coses del no res i la seva funció s'emparenta amb la sacerdotal i xamànica. En aquest cas, el xaman també és un artista i la dramatització de les idees còsmiques és una manera extàtica de coneixement. L'art és una forma del ritu i alhora, i necessàriament, tot ritu autèntic, és a dir sacralitzat, és fet amb art, o més ben dit, és una expressió artística malgrat els prejudicis que de vegades ens impedeixen veure-ho a causa de la "propietat" de les nostres afeccions, fòbies i manies, és a dir, de totes aquelles coses relatives amb les quals ens identifiquem. 

Això que és vàlid per a les cerimònies tradicionals i per a l'arquitectura i les arts plàstiques, ho és també per a tot el que es refereix a la paraula, portadora de l'ensenyament i de la Tradició. D'altra banda, la paraula és màgica perquè manifesta una energia miraculosa que produeix simultàniament el so i l'audició. La idea de la generació mitjançant el verb, que precisament dóna sentit a la transmissió oral del coneixement i a la narració dels mites, es troba present no únicament a la civilització maia, segons que testimonia el Popol Vuh i altres texts sagrats de l'àrea, sinó a nombrosos pobles precolombins en correspondència amb els del Vell Món. Però, fonamentalment, tot el que hem afirmat a propòsit de l'art és vigent pel conjunt de la seva cultura i quotidianitat, començant pel coneixement metafísic i cosmogònic traduït en llurs símbols i mites, els quals, com ja hem afirmat, són els que inspiren i regulen el ser ésser al món. 

Veiem, doncs, que el mite és el paradigma cultural i que el ritu o art de l'activitat diària que, per cert, tampoc exclou el pensament i les cerimònies màgico-religioses s'encarreguen de regenerar-lo constantment. D'aquesta manera, el mite manté incòlumes les energies que representa i garanteix l'estabilitat de l'univers, i per tant, l'ésser i les possibilitats d'existència del que és social i individual. 

Tot i que hi ha autors com Mircea Eliade que distingeixen entre mites d'origen individual, d'un ésser, d'un fenomen o d'una cosa (per exemple el d'una planta o d'un animal) i els altres relatius a l'Univers, tanmateix ambdues categories són en última instància cosmogòniques, donat que qualsevol generació particular depèn i es troba íntimament lligada a la manifestació del conjunt (a propòsit d'això, vegeu també el cap. II: La Iniciació); s'aplica igualment als ritus anomenats "socials" i als "xamànics", i per això els ritus de la vida quotidiana, expressions d'una cultura viva en tots els ordres, no només es refereixen a tot allò que és metafísic i ontològic com a possibilitat còsmica, sinó que igualment abasten l'àmbit social, l'econòmic i fins i tot, qualsevol institució o forma menor, les quals estan basades i sempre referides a l'estructura arquetípica del mite. Així doncs, els ritus no són exclusivament cerimònies màgico-religioses, sinó la suma, o més ben dit, el conjunt de les expressions d'una cultura (en qualsevol camp) fonamentades en el coneixement de la realitat manifestada de manera simbòlico-mítica. D'aquesta afirmació, l'art n'és el millor exemple i aquesta és la funció ritual que sempre li ha estat pròpia: la de fixar la Tradició en el seu aspecte més profund expressant, recreant els orígens (en això rau la seva originalitat) mitjançant la bellesa. Aquesta actitud encara subsisteix a la gran majoria dels pobles autòctons americans, encara que els autèntics símbols gràfics s'hagin degradat, de vegades, fins el punt de tornar-se "decoratius", o els mites esdevenir "llegendes". Per prendre només un exemple de l'àrea maia, és suficient recordar els dissenys tèxtils, autèntics codis en els quals els indígenes imprimeixen els seus coneixements mítico-cosmogònics. S'observa el mateix a les seves cerimònies (àdhuc quan són "festes" i no únicament actes litúrgics) respecte a l'ordre simbòlic que presideix l'estructura: gests, cants, balls, colors, objectes, etc. Assenyalarem que això és encara més palès atès el caràcter òbviament sagrat d'aquestes cerimònies, tot i que pensem que en una societat perfectament integrada no hi ha diferències entre el sagrat i el profà, és a dir, que per a aquestes mentalitats tot és una epifania que inevitablement representa les diverses maneres expressives d'un Gran Esperit, encara que la manifestació d'aquest pugui ser atroç. 

En realitat, totes les societats tradicionals precolombines han concebut –o més ben dit, conegut que l'home i el món conformen un segment de l'Ésser Universal manifestat a través d'estats, principis o determinacions que no són sinó algunes de les modalitats amb les quals s'expressa permanentment l'Ésser Desconegut, gestant el model universal i donant cabuda a la possibilitat de tot el creat. Amb això coincideixen amb el pensament (Coneixement) de totes les cultures i grans civilitzacions entre les quals hi ha els Egipcis, els Caldeus, els Jueus, els Grecs, els Hermètics, els Romans, els Cristians i els Islàmics, sense esmentar moltes altres tradicions occidentals autèntiques i les grans civilitzacions de l'Índia i de l'extrem orient. 

El major símbol possible és la unitat del cosmos i també la suma de totes i cadascuna de les seves parts indefinides en tant que aquestes manifesten a nivell sensible totes les possibilitats del que és possible percebre, la qual cosa sempre és, en última instància, la unitat de l'ésser. El mite expressa aquestes potencialitats inherents a allò que és humà, i per tant, les mitologies són cosmogòniques quan, mitjançant llur discurs exemplar, pretenen anar més enllà del que l'home percep en l'estat ordinari i conformen un conjunt d'ensenyaments revelats sobre el "model de l'univers" amb l'objectiu de superar-lo quant a les seves limitacions evidents, les lleis universals, i obtenir d'aquesta manera –mitjançant les iniciacions el reintegrament de l'ésser particular en l'Ésser Universal amb l'objectiu de transcendir, mitjançant la veritat i la bellesa, els encadenaments que el lliguen al món il·lusori. 

Per això, els protagonistes dels mites són éssers fabulosos, déus o entitats sobrenaturals, personatges heroics, o animals, en contraposició amb l'horitzontalitat de la vida diària, i d'aquesta manera es crea una possibilitat de ruptura, vertical, amb els condicionaments propis de l'existència, invertits en relació amb el misteri original. 

Volem advertir, però, que tant el mite com el ritu carreguen el símbol amb un component emocional. A la mitologia, la sorpresa sempre hi és present; de la mateixa manera, en els ritus emparentats amb les cerimònies religioses, el factor emotiu és determinant, i tot i que és possible identificar els símbols amb els mites i els ritus perquè en definitiva són tres expressions d'una mateixa realitat, es podria afirmar que el mite és la vivificació del símbol i que ambdós conformen les posteriors representacions prototípiques i sagrades del ritu i de la cerimònia i també de l'art, les quals són imitacions o representacions d'aquells. Això podria semblar una subordinació del mite al símbol i del ritu i l'art a la mitologia si no s'entengués que es tracta d'una mateixa energia operativa però amb modalitats diferents; fins i tot es podria dir que ritu (no només com a cerimònia religiosa) art, ambdós considerats en un sentit absolut, no són sinó representacions de la regeneració perpètua del cosmos en tant que s'hi identifiquen, formant, en conseqüència, una unitat. També es podria argumentar que el mite no és tan precís com el símbol numèric o geomètric, el qual, pel contingut universal arquetípic que conté, o si més no per la seva estructura més abstracta, és mes adequat per traduir la Idea. Si es tracta de donar la nostra opinió, pensem que la fusió d'aquestes energies és l'encarregada d'atorgar tot significat en tres nivells de consciència, coneixement o lectura, en correspondència amb els estadis cosmogònics jerarquitzats i alhora indissolubles amb els quals els maies i moltíssims altres pobles tradicionals dividien qualsevol realitat (cel, terra i inframón). I és evident que és la vibració comuna, la correspondència, l'analogia, la simpatia, és a dir, la màgia, la que lliga aquests plans entre ells, encara que adopti formes tan intel·lectuals i sofisticades com les matemàtiques i l'astronomia, les quals són les bases del calendari ritual maia. Tal vegada, el calendari és la realització més acabada de l'art d'aquest poble, la major originalitat o paradoxa del qual potser és ser una alta civilització primitiva, una contradicció en els termes que només ho és si se'ls assigna exclusivament el valor que se'ls sol atorgar habitualment. De fet, sembla que aquesta civilització, tot i haver arribat al seu punt de màxima esplendor, va continuar essent en molts aspectes allò que ara en diem "primitiva", cosa en la qual tampoc no s'ha diferenciat dels grecs, dels hindús o dels xinesos entre d'altres.1 Al contrari, es pot advertir la decadència en expressions que en l'actualitat són considerades erròniament com "culturals" i que han menat a absurds tan grans com la falsa erudició i l'art per l'art.

NOTES
1 Encara avui el pensament "científic" veu les poques restes tradicionals que queden en ritus i religions com una cosa "endarrerida" i "antirracional" quan no es troba suficientment esterilitzada.